D'altres, de manera escollida, no coincideixen i segueixen amb certa "normalitat" la seva vida.
Però en aquest cas... son moments per recollirme dins la closca i pensar i recordar, persones, llocs i vivéncies, que donen voltes a el meu esperit i em reclamen un poc d'atenció i dedicació.
Per ordenar-los, pulir-los, per tornar al seu lloc, fins la propera.
Estimar... Amor... Donar-se...
La majoría de vegades
Per qué sabem, per desgràcia ( per qué mai es una sort perdre-ho ) que les persones marxen de la nostra vida, de manera volguda o de manera involuntaria.
Em deien avui que l'abandó de la persona estimada es quelcom impossible de superar... més difícil que la perdua d'un fill o del que poguem imaginar.
No ho sé, només sé que les coses fan mal i fan mal de debó si sents molt i si sents poquet, dolen menys.
La sol.lució al patiment sería tenir una closca més grossa doncs? No ho crec.
Per qué llavors les vivéncies mai ens calarien fins a dins i no ens emocionariem amb unes paraules amigues, ni amb mirades cómplices, ni amb riures d'infant.
Alguna sol.lució al dolor hi deu haver? De segur que sí, em sé d'un que em vé al cap, que segur té una resposta clara i concisa al dilema... En Punset, però com ell no té aquest dilema o al menys no el planteja, que sóc jo... penso... potser sí que hi hagi una sol.lució al patiment en la pérdua.
Potser plorar, escriure, buscar records que ens omplin i agrair a la vida, el plaer, la joia, l' il.lusió, l'alegría, la felicitat, l'energía i fins i tot el creixement, que ens a aportat estar aprop d'aquella persona.
I plantejar-se de manera més planera, sencilla, sincera i humil, el rebre i compartir, afecte, tendreça, complicitat, amor, ajuda, no es quelcom que ens sigui propi per naturalesa, es quelcom que ens regalen i quan marxa... toca obrir les portes a tot el que esta per venir.
Gràcies a tu que hi vas estar, a tu que hi ets i a tu que hi seràs.
Gràcies a la vida per fer-me sentir, gràcies a la música per ajudarme a treure les paraules.
Feliç any nou!!!
