dissabte, 24 de desembre de 2011

Rajoles d'un any que gairebé s'acava

Una nit, uns díes per estar junts, la majoría, de vegades per rutina, de vegades per plé dessitg i de vegades per casualitat o causalitat, quí sap.

D'altres, de manera escollida, no coincideixen i segueixen amb certa "normalitat" la seva vida.

Però en aquest cas... son moments per recollirme dins la closca i pensar i recordar, persones, llocs i vivéncies, que donen voltes a el meu esperit i em reclamen un poc d'atenció i dedicació.
Per ordenar-los, pulir-los, per tornar al seu lloc, fins la propera.

Estimar... Amor... Donar-se...

La majoría de vegades l'egoisme millor dit, la por, no deixa veure que són, que sóm i  viure amb total llibertat alló que compartim., aquell amor,  tendreça, complicitat, la por... a perdre-ho.

Per qué sabem, per desgràcia ( per qué mai es una sort perdre-ho ) que les persones marxen de la nostra vida, de manera volguda o de manera involuntaria.

Em deien avui que l'abandó de la persona estimada es quelcom impossible de superar... més difícil que la perdua d'un fill o del que poguem imaginar.

No ho sé, només sé que les coses fan mal i fan mal de debó si sents molt i si sents poquet, dolen menys.

La sol.lució al patiment sería tenir una closca més grossa doncs? No ho crec.

Per qué llavors les vivéncies mai ens calarien fins a dins i no ens emocionariem amb unes paraules amigues, ni amb mirades cómplices, ni amb riures d'infant.

Alguna sol.lució al dolor hi deu haver? De segur que sí, em sé d'un que em vé al cap, que segur té una resposta clara i concisa al dilema... En Punset, però com ell no té aquest dilema o al menys no el planteja, que sóc jo... penso... potser sí que hi hagi una sol.lució al patiment en la pérdua.

Potser plorar, escriure, buscar records que ens omplin i agrair a la vida, el plaer, la joia, l' il.lusió, l'alegría, la felicitat, l'energía i fins i tot el creixement, que ens a aportat estar aprop d'aquella persona.

 I plantejar-se de manera més planera, sencilla, sincera i humil, el rebre i compartir, afecte, tendreça, complicitat, amor, ajuda, no es quelcom que ens sigui propi per naturalesa, es quelcom que ens regalen i quan marxa... toca obrir les portes a tot el que esta per venir.

Gràcies a tu que hi vas estar, a tu que hi ets i a tu que hi seràs.

Gràcies a la vida per fer-me sentir, gràcies a la música per ajudarme a treure les paraules.

Feliç any nou!!!



3 comentaris:

  1. Ostres!!! M'has deixat sense paraules. Feliç Any Nou

    ResponElimina
  2. Bon any nou!!

    Jo sempre he pensat que la major mostra d'amor i d'estima és el no necessitar res de l'altre. Poder dir "T'estimo molt, però no et necessito res", ja que converteixes la relació en quelcom lliure, desitjat, i no caus en la necessitat, l'obligació, la rutina...

    Fins aviat!!

    ResponElimina
  3. Excel-lents paraules que m´han arribat i les tindré en compte.

    Feliç any 2012.

    David.

    ResponElimina